NO COSTA RES! I POT VALER DE MOLT!

Nuestro amigo Ferran nos envia una crónica de la Duatlon de Igualada que es un claro ejemplo de que tenemos que ser personas antes que deportistas y practicar con el ejemplo. En todos los sentidos GRACIAS FERRAN, crack como persona, crack como deportista.

 

La veritat es que no sabia si escriure o no aquesta crònica però al final m'he animat ja que tota la historia d'aquesta cursa al final ha acabat bé. Al finals de febrer vaig decidir fer-la bé millor dit tenia planificat de cara a preparació de la EXTREME MAN de Salou fer la duatló d'igualada en distancia sprint. La cursa es va disputar el cap de setmana que va nevar així que feia un fred glaçant a Igualada el diumenge. Hem feia gracia fer-la ja que els 20 km de bici a tope m'encanten i les trobo curses molt divertides i hi ha un nivell exigent que et fa que no et dormis. Els primers 5 km es va sortir ràpid molt ràpid, hem va costar agafar el ritme i de cop hem trobo que aquest tram era un circuit tipus cross amb cintes molt rebirat i enfangat, en aquest moment penso que tenia que haver agafat les ADRENALINE enlloc de les GLYCERIN, començo a agafar ritme i a passar gent, el meu amic amb el que havia pujat es distancia una mica de mi tot i que no li perdo pista a la bici se que el passaré per tant no hem preocupa en excés, i pam vaig que ell es mig rellisca al fang però s'aixeca ràpid 10 segons més tard pensant amb la seva incidencia el que se'n va al terra sóc al mateix lloc, bufff ple de fang i m'aixeco ràpid perdo una mica de ritme que a la postres seran els segons que no hem permetran baixar de 21 min aquest tram. Arrivo a la bici faig la transició super rápida el meu amic s'ha quedat trabat en aquesta transició i jo surto abans d'ell tot cofoi, passo la línea per pujar a la bicicleta enganxo una cala i enganxo una altra, bé l'altra no enganxa i penso no pot ser...paro i el que m'imaginava no havia tret la tapeta de la cala que et perment caminar, res la trec i me la guarda dins del mono, són 10€ que val i no esta la cosa per llençar-la. Ara si agafo ritme els primers 10 km són en pujada i falsos plans no paro de passar gent, la bici va super i agafo una grupeta on hi ha unes quantes noies de les primeres classificades...m'en vaig amb elles i dos triatletes del Club Tria Arán (Quina passada venir de Viella per correr una duatló tan curta)...ens anem rellevant arrivant al km 10 ja toca donar mitja volta i tot baixada no molt exagerada però es poden arrivar a velocitats de 50-60km, m'acoplo i la veritat es que hem sento molt ràpid juntament amb el triatletes de l'Aran, no parem de passar gent, les noies són historia, si apreto una mica puc baixar de 1h10min del Prat, i just davant a uns 150 mts veig com es cauen 2 participants, 1 s'aixeca i marxa però l'altra es queda mig penjant del barranc entre els guardarails amb molt mala pinta, parem els 3, el mirem i veiem que esta insconcient amb tot el cap ple de sang, clar miro per trucar a l'ambulancia però no tinc mobil logicament, el ferit comença a tremolar i aquí ens acollonim tots,decideixo parar una moto ja que el circuit d'anada ja s'havia obert vigilant que els altres participants no ens atropellin, tampoc es que parés gaire més gent, el temps passa i l'angoixa augmenta, el de la moto decideix donar mitja volta i avisar al jutges però tarda molt, tot tardava molt, llavors una de les noies que s'havia parat ens diu que el tenim que pujar que la sang li va cap a les ferides, l'agafem com podem i veiem que el ferit ja ha recuperat la consciencia i els vol tocar la cara i li diem que no, aconseguim amb feina posar-lo sobre el seu casc (sort del casc) a mode coixí, li preguntem si sap com es diu i qui es i el seu dorsal parla a tranques però esta mig conscient, aquí vam cometre un error no el teniem que haver tocat fins que hagués vingut una ambulancia, si hagués tingut una fractura cervical la manipulació sense coneixement podria haver estat pitjor però no es parava ningú i no venia ningú no se quan temps va passar 10-15-20 min al final van venir el Mossos d'Esquadra, amb els d'Arán vam dir que ja no pintavem res allí que era milllor marxar ja queho haviem fet tot, hem vaig quedar amb el seu dorsal 6073 (no era federat) per avisar als jutges a l'arrivada, faig els últims 2km amb molt mal regust de boca però decidim acabar-la junts, a la transició aviso a tots els jutges que puc però tampoc es que es preocupin gaire,m'indigna,  l'última volta la fem amb gent amb ritmes lents, de cop veig una triatleta d'avançada edat a uns 200 mts i amb de l'Arán decidim tirar ràpid per acabar quan més aviat millor al final el temps era lo de menys i me'n torno a buscar els trasto compulgit. Em trobo a un amic de CorreCATagafo el Lucas Chirico (un d'aquells que veus que sempre va dels primers) el saludo i comentem que m'havia vist molt enrere li explico la historia que m'ha passat i l'auxili que havia prestat, m'explica que a ell li va passar el mateix fa 6 anys...

Al vespre miro les classificacions hem quedo amb el nom del participant i el busco per el facebook, el trobo i li envio un missatge, al cap d'uns dies hem constesta el següent:

_________________

Hola Ferran..abans de res donarte les gracies per tot el que vas fer per mi en aquell moment..jo estic mes o menos be,tinc aixo si molts punts a la cara i força ferides per tot arreu,xro per sort res trencat..ara em toca reposar i recuperarme,quin remei,jeje
Haviam si aviat ens podem veure en un altre cursa
Cuida't molt maco

El Lucas també va contactar amb ell arrán de la nostre conversa i a la seva webwww.entrenopersonalizado.com:

JUGARNOS LITERALMENTE LA VIDA EN CADA SALIDA (KIKO ESTA BIEN)

27 de febrero del 2013 

Los que me conocen saben que ya hace 6 años tuve la mala suerte de protagonizar un fuerte accidente en bicicleta. En pleno entreno y bajando la montaña perdí el control y me fui de la carretera, golpeé de cabeza contra el quita miedos, rodando por el asfalto hasta frenarme...7 horas de quirófano,  casi 10 días ingresando, algún hueso roto y quemaduras... y una experiencia de vida que te marca, te da fuerzas para seguir viviendo más y mejor, para seguir luchando y para seguir haciendo lo que más amas. ¡¡¡En cuanto pude salir a la calle lo primero que hice fue montar en bici!!!, ¿la intención?  enfrentar el miedo desde el minuto 1 y superarlo, porque tenía claro que no iba a dejar de pedalear...es una de las cosas que me hace sentir vivo,  una pasión, algo que no iba a dejar que mi miedo me aparte de ella...

Este fin de semana en IGUALADA, uno de los duatletas KIKO MATAS tuvo desgraciadamente un accidente similar. Compañeros que venían por detrás mío en el grupo pudieron ver como Kiko estaba tendido en el piso cubierto de sangre y mal herido. Obviamente pararon y le hicieron compañía hasta que fue asistido. 

Estas cosas me tocan mucho la fibra, así que preocupado por lo que había pasado, busqué la manera de ponerme en contacto con él, gracias a Dolors Palau (jueza de la fede) la cual estaba también preocupada por el hecho y pude encontrarlo vía red social. 

Para tranquilidad de todos ¡¡¡¡KIKO está en casa y bien!!!!, con heridas de guerra,  marcas en el cuerpo que le dirán en el futuro que vivió la vida como mas les gustaba, pero heridas que sanaran y que con el tiempo se transformaran en parte de su historia.

KiKO muchísimos ánimos de mi parte y de todos los que cada fin de semana nos ponemos el mono con ilusión por hacer lo que nos hace sentir vivos!!!! Fuerza y espero verte pronto por ahí...  

PD: Disfruten mucho de cada salida pero usen siempre CASCO y presten siempre mucha atención.  

Lucas Chirico.

_________

Feina feta. No costava res parar i va valer de molt poder ajudar-lo, a mi també m'agradaria. Hi coses que no podre entendre com pots marxar d'un accident i com tenir uns guarda rails que són autentiques maquines d'amputar i tallar. També fer una crítica a la gent que no esta acostumada a anar amb bici i que es torna molt imprudent per que les coses pasen.

Salut i molt km siguint nedant, amb bici o corrents :)))